Journal d'un curé a la campagne (1951)




Diari d'una cinematografia emergent


“Rellegeixo aquestes primeres pàgines del meu diari sense plaer. És cert, he reflexionat molt abans de decidir-me a escriure'l. Això no em reconforta gaire. Per qui tingui l'hàbit de pregar, la reflexió és sovint no més que un alleujament, una manera retorçada de confirmar-nos dins un designi. El raonament deixa a l'ombra allò que desitgem mantenir amagat. L'home de món que reflexiona calcula les seves possibilitats, heus ací! Però què pesen les nostres possibilitats, per nosaltres, qui hem acceptat, d'una vegada per totes, l'estupefaent presència del diví a cada instant de la nostra pobra vida? A risc de perdre la fe -i què li roman llavors, si no la pot perdre sense renegar-se?- un sacerdot no sabria tenir dels seus propis interessos la visió clara, tant directa -voldríem dir tant ingènua, tant naïf- dels infants seculars. Calcular les nostres possibilitats, per a què? No juguem pas contra Déu”.
Journal d'un curé de campagne (Georges Bernanos, 1936)



Després dels crèdits inicials impresos sobre la coberta, unes mans retiren la portada i un paper guixat per permetre llegir la primera pàgina del diari, amb una frase dita en off simultàniament: “No crec fer mal, anotant aquí, dia a dia, amb una franquesa absoluta, els molt modestos, els insignificants secrets d'una vida endemés sense misteri”. A Journal d'un curé de campagne (1951), Robert Bersson parteix d'una novel·la homònima de Georges Bernanos (1936), de qui setze anys més tard adaptarà també Nouvelle histoire de Mouchette (1937). El llibre s'estructura entorn un diari que es presenta com un seguit de reflexions, records, confessions, lliçons, omissions, secrets... per part d'un cura rural qui s'esforça per clarificar la seva visió, per comunicar-se amb Déu, immers en un dubte profund, que el fa plantejar-se constantment si prosseguir o abandonar, si compartir o ignorar, si escriure o destruir, cosa què parcialment fa. El diari reconta així l'arribada d'un cura entusiasta a una parròquia del nord de França (Ambricourt, Pas-de-Calais), les primeres experiències amb la població pobra, la vida quotidiana a la parròquia i les dificultats en els encontres amb els parroquians, l'idealisme enfront el desànim lligat a les dificultats materials i de salut, en un itinerari espiritual que va de l'obsessió per la conversió o salvació d'éssers com la comtessa o Séraphita, a l'acceptació calmada del “Què importa? Tot és gràcia”. El film s'endinsa, com en tants altres casos en la filmografia de Bresson, a una França rural que té arrels a l'Edat Mitjana, amb el catolicisme i la religió com a pretextos per confrontar el misteri de la presència, de les relacions humanes, del propi cinematògraf...

Amb cent deu minuts, Journal d’un curé de campagne (1951), depassa lleugerament la durada habitual dels films de Bresson, normalment al voltant dels noranta minuts. Per primer cop en la seva carrera, l'autor utilitza no actors pels papers principals, en un rodatge que esdevé així una experiència decisiva, tal i com reconeix a Murat l'any 1967 “Rodant-lo vaig començar a comprendre millor el que feia. El camp del cinematògraf és incommensurable i ple de tenebres. [...] Vaig consolidar el meu sistema (que hauria d'anomenar millor antisistema): res d'actors, res de posada en escena, distància entre els intèrprets en relació als personatges inventats, sorpreses en comptes de certeses, etc.” (Zunzunegui, 2001:22). Després dels innumerables conflictes amb actors professionals i especialment amb Maria Casarès durant el rodatge de Les Dames du bois de Boulogne (Bresson, 1945), Journal d'un curé a la campagne (Bresson, 1951) suposa un assaig no reivindicat de mètode, que resulta en un film que encara pot ser equívocament etiquetat com a naturalista, just abans de Un condamné à mort s'est échappé (Bresson, 1956), afirmació exultant del cinematògraf, escriptura amb imatges en moviment i sons que, per oposició al cinema, utilitza els mitjans propis en comptes dels d'un altre art com el teatre (Frodon, 2007:27).

Journal d'un curé a la campagne (Bresson, 1951) obté el Premi Louis Delluc 1950, el Gran Premi del Festival de Venècia 1951, el Gran Premi del Cine Francès 1951, i el Gran Premi de l'Oficina Catòlica Internacional de Cine 1951. El film compta a més amb bona acollida entre la crítica, sobretot arran d'un cèlebre article de André Bazin (2007: 107-127), on es destaca entre altres la fidelitat de l'adaptació, l'estètica profunda del realisme sonor, la poda de la imatge al voltant de l'essencial, i el tractament de la fisonomia existencial dels éssers. L'any 1954 a Une certaine tendance du cinéma français de François Truffaut (2001:17-36), article fundacional de la Nouvelle Vague, es presenta Bresson com a màxim exponent del cinema d'autor, alternativa a l'anomenada 'tradició de qualitat', en base sobretot a considerar el seu film tot un model a l'hora d'emprendre adaptacions cinematogràfiques d'obres literàries, partint del contrast entre el film de Bresson de 1951 i una adaptació d'Aurenche refusada per Bernanos. Nogensmenys, Bresson procura evitar ja el “(...) Contagi de la literatura: descripció mitjançant coses successives (panoràmiques i travellings)” (Bresson, 1997:49), per això l'adaptació suposa com sempre una recomposició de l’original en escriptura cinematogràfica, quelcom que resulta invariablement en un film completament diferent del llibre alhora que extremadament fidel al relat. Durant els anys 1951 i 1952, Bresson comença a escriure i preparar Le Graal, esbós que li serveix dues dècades més tard per fer Lancelot du Lac (Bresson, 1974), l'any 1953 escriu un guió basat en l'obra de Madame La Fayette Le princesse de Clèves, paral·lelament Jean Delannoy desenvolupa un projecte similar en col·laboració amb Jean Cocteau, finalment és el darrer qui realitza el film l'any 1960 (Zunzunegui, 2001:22-23).

Bernanos, Georges (1936); Journal d'un curé de campagne.

Bresson, Robert (1950); Journal d'un curé de campagne. Union Générale Cinématographique. 110
minuts.

Bresson, Robert (1975); Notas sobre el cinematógrafo. Edició i traducció de Daniel Aragó
Strasser. Árdora, Madrid, 1997.

Bazin, André (1951); Diario de un cura rural. A: ¿Qué es el cine?. Traducció de José Luis López
Muñoz. Rialp, Madrid, 1966.

Bazin, André (1958-1962); qu’est-ce que le cinéma?. Cerf-Corlet, Paris, 2007.

Truffaut, François (1954); Une certaine tendance du cinéma français. Originalment publicat a:
Cahiers du cinéma 31, January 1954. Reeditat a: Vive le cinéma français!. Petite anthologie des
Cahiers du cinéma. Paris (2001).